Desbloquejar el llenguatge

Aquests dies es respira un nou aire al Parlament. Des de la investidura del president Puigdemont es percep un ambient diferent. Un xic més relaxat, més seré, menys històric i transcendental. És com si el realisme tranquil i sorrut de Josep Pla hagués entrat a la Cambra, superant un període romàntic d’abrandament constant. El fet és curiós, perquè, en el fons, en Puigdemont té una trajectòria política més romàntica que la del president Mas, un pragmàtic realista fins que va caure del cavall i es va convertir a l’independentisme militant.

Certament, el to ha variat, malgrat el fons continua inalterable. De moment, el president Puigdemont es presenta menys agressiu i tens que el “decapitat” Mas, que ha esdevingut una llunyana ombra en el record. És xocant. Un home que semblava imprescindible, que portava tants anys al Parlament, que deien que comandava el Procés, ha desaparegut de cop. Hom funciona sense ell amb tota normalitat. Sic transit gloria mundi, deien els antics, per a lliçó de tots. “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”, podria resumir-se amb sentit estrictament polític.

Un objectiu imprescindible d’aquesta nova legislatura ha de ser recuperar l’amistat civil a Catalunya, que el Procés ha trencat en uns casos i ha afeblit en altres. Efectivament, això requereix, al meu entendre, una rectificació en el full de ruta unilateral del Govern, que ens aboca a un conflicte nefast per a tots. Certament, el primer pas és canviar el to. I cal començar, també, per desbloquejar el llenguatge, segrestat per un ús absolutista de les paraules i els conceptes.

Un motiu nuclear de l’actual bloqueig polític és la utilització unilateral i absoluta de les paraules. Em recorda a l’antiga pugna filosòfica sobre la natura de l’ésser que va enfrontar durant decennis les escoles d’Heràclit i Parmènides. El primer deia que l’ésser era canvi constant, mutació permanent, flux indeturable. El segon argumentava que l’ésser només podia ser perfecció absoluta, permanència completa, estabilitat infinita. La pugna va ser intensa fins que Aristòtil la va desbloquejar amb aquella afirmació tan lúcida en la seva senzillesa: “l’ésser es diu de moltes maneres”. Havia introduït l’analogia. La realitat, explicava, té diversos registres i graus. En una certa dimensió i sentit, l’ésser canvia constantment. En una altra registre i nivell, roman estable.

Què te a veure això amb la situació política actual? Molt. L’ús absolutista del llenguatge ens porta a durs enfrontaments sobre conceptes com “sobirania” i “dret a decidir”, per no parlar d’altres. Oposem conceptes tancats, monolítics i absoluts d’aquests mots. Potser Aristòtil ens donaria la solució: “per recuperar l’amistat civil heu de reconèixer que la sobirania es diu de moltes maneres”. És Catalunya un àmbit de sobirania? Sí, en un determinat sentit i d’acord a les seves competències. Té una amplíssima sobirania sobre un munt de matèries. Es Espanya una unitat de sobirania? Sí, és clar, en un altre sentit, com recull la Constitució que vam votar àmpliament els catalans.

En altres paraules: per evitar el xoc de trens el que cal fer és situar les vies en nivells diferents. No separar, sinó distingir i coordinar.

Evidentment,  entrar en el món de l’analogia implica renunciar a reduir la política al marketing i al tuiter. Implica un mínim esforç intel·lectual, una determinació d’articular el pensament i una voluntat sincera d’empatia. Tanmateix, ben pensat, potser val la pena.

Artícle publicat a e-notícies el 22.I.2016.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s