El manifest Koiné

No podien més. Ja no ho resistien. Tants mesos de contorsionisme ideològic eren inaguantables. Tant de temps sostenint el mateix exercici de travestisme polític havia de tenir un límit. Per aconseguir ampliar la base social, el “nucli irradiador” de l’independentisme havia acceptat soterrar i amagar el seu discurs, forjat durant decennis en un nacionalisme essencialista, unilateral i agressiu. Havia arribat l’hora de deixar de banda aquella “Catalunya eterna” de què parlava Ventura i Gassol. Millor dit: era arribat el moment d’aconseguir la vella aspiració nacionalista mutant radicalment la tàctica i l’estratègia.

Els temps havien canviat i els experts en màrqueting i comunicació recomanaven altres formes de penetració social. Ara calia adoptar la màscara de la “la revolució dels somriures” i “el procés inclusiu”. Calia passar de l’independentisme combatiu a la independència de bon rotllo, amb postra de xocolata cada dia i sevillanes a la Feria d’Abril. Una independència zen, sense costos i amb tota mena de beneficis. Havien passat els temps de la llengua, la història i el territori. Ara tocava parlar dels hospitals, les beques i la pobresa energètica. En definitiva, era imprescindible “desnacionalitzar” el Procés. En síntesi, calia passar d’Herribert Barrera a Rufián.

Però vet aquí que el Procés s’allargava i alguns començaven a sentir-se incòmodes amb la disfressa. L’autorepressió estava arribant massa lluny. La desnacionalització del Procés començava a passar-se de frenada. El “nucli irradiador” –que diria Errejón- no ha pogut contenir-se. Les màscares han començat a escardar-se i en un parell de setmanes hem conegut un manifest integrista sobre la llengua, un llibre sobre els mals catalans i una crema mediàtica de la Constitució.

A mi el que més m’ha cridat l’atenció ha estat el manifest Koiné. Quan més el llegeixo més astorat i sorprès em quedo. És un text sociològicament organicista, històricament fal·laç, ideològicament reaccionari, personalment insultant. És un text, sobre tot, que desvela el que ha estat el matrix intel·lectual que ha guiat el nacionalisme durant decennis. Una bombolla inflada amb nacionalisme romàntic i herderià.

Sobta, en primer lloc, la mentalitat profundament organicista que palesa el text, que presenta el català com a “llengua endògena del territori de Catalunya”. ¿No és aquesta una concepció més pròpia de la biologia que de les ciències socials? És clarament antiquat parlar del territori com a subjecte històric i vincular-hi de forma permanent una llengua. I més encara afirmar rotundament que “és la llengua en què sempre ha parlat el poble català”.

¿És que aquells que parlen habitualment en castellà no són membres del “poble català”? Ens trobem davant d’una tornada enrere de decennis i, per dir-ho molt suament, estem davant d’una forma de parlar bastant llunyana al progressisme que tant vindiquen els portaveus del Procés. Ara ja pot anar a nova Carme Forcadell cridant allò de “som un sol poble”…

El manifest manté una aproximació al castellà dialèctica i conflictiva. El titlla de “llengua de dominació” i d’agent que “disputa coercitament” l’estatus del català. Els signants del manifest es mantenen fidels a la pitjor versió del catalanisme, que Prat de la Riba resumia en “rebaixar i menysprear tot allò que era castellà, a tort i a dret, sense mesura”. Tal com ho veig, es tracta, a més, d’una aproximació encegada pel prejudici i desconnectada de la realitat social. ¿És objectiu afirmar que la llengua catalana “en la majoria d’àmbits d’ús general és extremadament crítica”? ¿De debò aquests savis i entesos han passejat pels carrers dels pobles i les viles de Catalunya i per les seves escoles? Potser confonem els portaveus d’ERC amb el poble de Catalunya. Perquè el que ha aconseguit, de moment, el Procés, és que ERC adopti el castellà com a llengua habitual.

El que està clar, en qualsevol cas, és que els redactors d’aquest text no han rebut o no han volgut llegir l’argumentari oficial del Procés. Jo no el tinc, però l’he sentit tantes vegades i és tant persistent que gairebé me’l sé de memòria. Ara que l’independentisme fa tota mena de piruetes per arribar als castellanoparlants i a la població que va venir a Catalunya d’altres parts d’Espanya, als pròcers intel·lectuals de la nova república se’ls acut de titllar a milions de catalans “d’instrument involuntari de colonització lingüística”.

Un altre paràgraf sublim del manifest és l’històric, on parla de l’annexió “del Principat de Catalunya al regne de Castella”. Té gràcia que unes línies a sobre els sota-signants parlin de l’expansió del català per les Illes i el País Valencià. És clar que aquí no es parla d’annexió o de conquesta. Hem de suposar que valencians i mallorquins van sumar-se a la Corona catalano-aragonesa pel plaer musical de la llengua. Obliden també els redactors del manifest que, durant la guerra del 1714, els austracistes proclamaven que Barcelona era la veritable capital d’Espanya. Igual, per cert, que ho faria Companys el 6 d’octubre. Suposo que tot això són petits detalls.

Tot, en resum, un gran disbarat. Fa pocs dies vam saber que ser acadèmic no et lliura de prejudicis classistes. Ara hem conegut també que tenir molts títols i grans erudicions no et deslliura d’una visió unilateral i nacionalment integrista de la societat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s